Reflexiones

Resum “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Nietzsche

Aquest text titulat “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Friedrich Nietzsche, autor del segle XIX, considera que la veritat és una creació humana. Així ho explica el filòsof a partir de la faula dels animals, segons la qual certs animals van inventar el coneixement i, per això, es van creure especials. La faula és una metàfora sobre l'antropocentrisme dels humans que, veient que tenien la possibilitat d'enteniment, es van creure el centre de l'univers. En aquest sentit, Nietzsche afirma que pel fet que l’humà és l’animal més feble, ha hagut de fer servir l’enteniment. És per aquest motiu que considera que el coneixement és un engany per poder sobreviure en la mesura que permet la conservació dels individus. 

Segons afirma Nietzsche, la vida és diversa, múltiple, canviant, plena d'individualitats: cada objecte té les seves particularitats. Però la feblesa de l’humà que no pot viure en el món caòtic i desordenat, el porta a l’engany de l’abstracció, coneixent el món més enllà de les seves experiències particulars, extramoralment. D’aquesta manera, si arribem a la veritat de les coses és, doncs, per sobreviure a aquest món canviant, múltiple i divers que és la vida, motiu pel qual assenyala que la veritat és un consens entre individus. Per tant, les coses són el que són perquè hem decidit que així siguin i anomenem "poma" a les "pomes", no perquè aquestes continguin la "idea de poma" en si mateixes, sinó perquè hem fet abstracció de les seves individualitats diferenciadores, mantenint allò que les iguala. En conclusió, Plató s’equivoca, perquè la veritat no es troba en el món de les idees, sinó que és producte de l’humà. L'oblit d'aquest consens és, segons Nietzsche, l’origen d’allò que entenem per veritat.  

El que considerem com la “veritat” és l’oblit que els conceptes, com abstraccions de les particularitats dels objectes, són metàfores que fem amb l’enteniment. Així, si la correspondència d'una paraula amb el seu objecte (la paraula “poma” amb les coses que anomenem “pomes”) és una invenció humana, oblidant aquest origen és com arribem a pensar que la idea de poma és superior a la poma física. Dit d'una altra manera: anomenem poma a aquells objectes als quals eliminem les seves particularitats (color, grandària, sabor, etc.) i reservem les seves similituds (mateix arbre, gust i forma semblant, etc.), fent que l'abstracció que iguala també sigui una metàfora. La veritat, doncs, és una il·lusió creada per la capacitat d’abstracció de l’enteniment, oblidant que és una metàfora. I com ens han arribat les metàfores d'altres a nosaltres com a veritats? Doncs perquè hem oblidat que l’humà té la capacitat de crear la veritat i viu aplicant la dels altres, com una ovella en un ramat.

En aquest sentit, Nietzsche defensa el perspectivisme, no només en el llenguatge (conceptes), sinó fins i tot en les ciències i les matemàtiques, perquè considera que són il·lusions de la realitat en la mesura en què totes dues dedueixen les causes a partir de la interpretació d'allò que observem. Així, ni les matemàtiques ni les ciències descobreixen la veritat, sinó que la produeixen per interpretar la realitat. Ara bé, si l'humà és el responsable de crear metàfores i, en conseqüència, d'inventar les veritats, o bé la raó de cada individu se sotmet a les veritats establertes per altres o bé en genera de pròpies. Per aquest motiu Nietzsche afirma que hi ha dos tipus d'individus: el racional (aquell que abstreu) i l'intuïtiu (l'artista). Tots dos volen dominar la vida, però mentre el primer ho vol fer amb valors extramorals (objectivitat), el segon ho vol fer a partir de la creació individual. Així, mentre el racional pretén negar la capacitat inventiva dels individus, l'intuïtiu reafirma la capacitat inventiva d’aquests. 

Joan Carles González Caldito

 Recurso literario que consiste en trasladar el significado de una palabra a otro concepto tiene un cierto parecido.

L'ombra del Segle de les Llums: el feminisme il·lustrat

Joan Carles González Caldito

Professor secundària

Article publicat al Volum 5 número 2 de la revista catalana "Filosofia, ara!" (http://filoara.cat/)

revista-filosofia-ara-vol-5.-num.-2.pdf (13.47 MB)

Sovint escoltem a les aules que la Il·lustració és un dels períodes més intel·lectualment revolucionaris de la història que va estendre les seves idees filosòfiques i polítiques per Europa des de mitjan s. XVII al XVIII, amb l'objectiu de millorar la vida humana mitjançant la raó, la ciència i l'educació. En certa manera, es fa difícil no defensar que va ser un moment històric amb aquestes característiques si pensem en les seves conseqüències: grans avenços en les ciències i les matemàtiques i les revolucions americanes i franceses que van redactar, per primer cop, drets humans universals a la Declaració dels Drets de Virgínia durant la Revolució Americana o la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa.

Les declaracions definien els drets personals i els de la comunitat, a més dels universals, establint els principis d'una societat fonamentada en una nova legitimitat oposades a les pràctiques de l'Antic Règim. Fruit de la Il·lustració, les Declaracions enumeraven els drets naturals i inalienables dels quals disposava cada home i ciutadà, independentment del monarca: la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió esdevenien els drets fonamentals, invertint així els principis de la sobirania de l'Antic Règim. Tota una revolució que va ser possible gràcies a les idees il·lustrades d'autors com Locke, Voltaire o Rousseau, entre d'altres, en la mesura en que les seves idees, sustentades en la raó per tal d'alliberar a l'home de l'opressió, van esdevenir lleis fonamentals: les revolucions modernes van fer que el somni del Segle de les Llums esdevinguessin realitat. Però aquestes declaracions contemplaven la totalitat de la societat? Què succeïa amb els esclaus? I amb les dones? Si bé l'esclavitud va ser abolida a França per la Convenció Nacional el 4 de febrer de 1794, les llums de la Il·lustració sovint abocaven a l'ombra a la dona, provocant que quedessin fora de les declaracions dels drets humans. Intentar demostrar perquè les dones van quedar fora de les declaracions ens portaria molts i llargs assajos, motiu pel qual ens hem volgut centrar en un dels autors més emblemàtics del Segle de les Llums i considerat per Kant com “el Newton de l'ordre moral”: Jean Jacques Rousseau. 

Rousseau defensava que la naturalesa de l'home és bona i que aquesta és corrompuda només per la societat, motiu pel qual el filòsof francès va defensar a l'Émile, ou de l'éducation (1762) que els nens havien de ser educats a través dels seus interessos i no per l'estricta disciplina que se'ls imposava. Rousseau, però, era més aviat un filòsof polític que no pedagog, i a través de l'Émile va atacar al sistema educatiu de la seva època defensant que els nens necessitaven «més llibertat i menys imperi» per tal de fer-se a ells mateixos. Però cal parar atenció, perquè quan Rousseau parlava dels nens ho feia explícitament, ja que l'obligació de les nenes era diferent: les nenes havien de servir als nens, és a dir, les dones eren un complement dels homes. Així ho explicava Rousseau quan escrivia al llibre cinquè de l'Émile que les nenes han «d'agradar [als nens], ser-los útils, fer-se estimar i cuidar-los, educar-los quan són nens i cuidar-los quan són grans, aconsellar-los, consolar-los i fer-los grata i suau la vida», construint la seva tesis educativa i filosòfica a partir del prejudici masclista segons el qual la dona està destinada a obeir a l'home perquè aquesta sovint està carregada «de vicis i sempre de defectes, des de molt d'hora ha d'aprendre a patir fins a la injustícia i a suportar els greuges del seu marit sense queixar-se». D'aquesta manera, el filòsof francès sostenia que la dona és un ésser amb poca profunditat perquè la seva «és una raó pràctica que els fa trobar molt hàbilment els mitjans d'arribar a una objectiu conegut, però que no els deixa trobar aquest objectiu», motiu pel qual la nena havia de ser educada en la superficialitat. En conseqüència, la nena no havia de saber llegir, o en el millor del casos, mai havia de ser més avançada que el nen perquè «per a què necessita una noia saber llegir i escriure tan aviat? Té casa ja que governar?». En definitiva, defensava Rousseau, la biblioteca de les nenes només havia de contenir dos llibres: Les Aventures de Télémaque, de François Fénelon i Les comptes fêtes de Bertrand-François Barrême, lectures que limitaven el programa d'estudis de la dona a aprendre el bàsic de la lectura, l'escriptura i el càlcul per tal de poder portar l'economia casolana i ser una bona eina d'ajut al marit. En resum, la filosofia de Rousseau, que va ser un dels pilars fonamentals de la Il·lustració, va ser també un dels camps de conreu d'una ideologia filosòfica masclista que enviaria a la foscor a la dona perquè la deixaria fora dels ideals il·lustrats i, en conseqüència, fora dels drets humans.

Les crítiques més mordaces contra Rousseau van provenir de l'escriptora feminista Mary Wollstonecraft, qui defensava A Vindication of the Rights of Woman (1792) que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home, sinó que semblen ser-ho perquè no reben la mateixa educació. Si bé compartia les idees polítiques de Rousseau i admirava la seva escriptura i la seva influència, Wollstonecraft s'oposava diametralment a l'argument del filòsof francès sobre la dona i l'educació que aquesta havia de rebre, defensant que les dones posseeixen la mateixa capacitat innata per la raó i l'autogovern que els homes però que la seva ignorància i malicia era un producte de l'educació que rebien, i comparava la condició de les dones amb els esclaus perquè la seva situació social les col·locava en la mateixa posició. En aquest sentit, Wollstonecraft assenyalava que «les desigualtats entre els homes i les dones són tan arbitràries com les referides al rang, la classe o els privilegis; totes aquelles que el racionalisme il·lustrat havia criticat i identificat», motiu pel qual assegurava que «fins que no s'eduqui les dones de manera més racional, el progrés de la virtut humana i el perfeccionament del coneixement rebran frens continus». Així, la filòsofa britànica va generar una crítica feminista sobre la cultura de la seva època argumentant que aquesta fomentava la debilitat femenina, produint dones allunyades de la seva naturalesa. Aquestes idees van ser  explicades per la seva filla, Mary Wollstonecraft Godwin – o Mary Shelley, nom que adoptà després de casar-se – a través de la seva famosa novel·la Frankenstein, segons la qual el monstre, que és una creació de l'home, evidencia com el sentiment de sofriment derivat de la discriminació i el rebuig modifica la seva conducta. La situació del monstre lliga íntimament amb la de la dona en la mesura en que tant la dona en la societat real com el monstre en la ficció s'adonen que són un producte de l'home contra natura perquè han estat educats en la ignorància i la discriminació, essent rebutjats constantment de la vida pública. Així, lluny de ser una mera obra contra el cientificisme, Frankenstein és una crítica feminista a la societat i a la situació de la dona de la seva època i a l'educació que aquestes rebien, una novel·la que explica les idees filosòfiques de Mary Wollstonecraft a través de l'expressió estètica. 

La Il·lustració va permetre il·luminar allà on hi havia foscor donant un gran impuls a les ciències, al mateix temps que va ser la condició de possibilitat de les revolucions que han constituït les nostres societats actuals. Sembla evident que per explicar-la ens apropem a diversos autors il·lustrats com Rousseau, ja que defensaven societats fonamentades en la llibertat individual i, per tant, oposades a l'Antic Règim. No obstant, aquests models de societat sovint abocaven a la dona al més alt menyspreu considerant-la inferior a l'home, motiu pel qual finalment no van ser considerades a les declaracions americana i francesa. Podem concloure que la llum de la Il·lustració va generar enormes ombres sobre les dones enfosquint posteriorment la seva realitat, fent inevitable que davant d'aquesta situació les filòsofes conreessin el sentiment igualitarista del feminisme i lluitessin per no quedar excloses dels drets i llibertats i de l'accés a l'educació, lluita que a dia d'avui continua. Així, si avui volem parlar del Segle de les Llums, estem obligats a parlar també de la lluita pels drets de les dones i, per tant, incloure als nostres currículums educatius a filòsofes com Wollstonecraft o Shelley, pensadores que formen part de la nostra tradició filosòfica tant com Kant o Rousseau, malgrat estar sovint a l'ombra del Segle de les Llums. 

BLIBLIOGRAFIA

ROUSSEAU, JJ (2019): Émile, ou de l'éducation. Wikisource [Llibre en línia]. [Data de consulta: 20 d'agost de 2019]

SHELLY, M. (2007): Frankenstein o el moderno Prometeo. Ed. Susan J. Wolfson. Nueva York: Pearson Longman.

WOLLSTONECRAFT, M. (2009): A Vindication of the Rights of Woman. Ed. Deidre Shauna Lynch. 3rd ed. New York: W. W. Norton and Company.

Cuando Protágoras sentenciaba que el humano es la medida de todas las cosas, el filosofo antiguo no reflejaba mas que su mundo y su medida. En una sociedad cuyas relaciones, verdades y juicios eran el producto del habla, y ésta del hacer humano, no tenía más que decir: todo aquello cuanto existía en la polis no era más que un producto del ser humano. Le sobraban razones para sentenciar que el humano es la medida de todas las cosas. Hubo que esperar, sin embargo, hasta el criticismo kantiano para asimilar dicha idea, y no era para menos, pues la sentencia de Protágoras ponía la libertad de interpretación, y por lo tanto, la voluntad de poder humana, como origen de toda verdad, juicio y relación. Fue Kant quien convirtió una defensa política del ser humano en epistemología, pues el de Königsberg volvió a asegurar que la verdad no depende del objeto, sino del sujeto y que, sin sujeto, no existen ni objetos, ni valores transcendentales, es decir, no hay ni verdades, ni juicios, ni relaciones. Por ello se hizo grande a Kant, pero él no fue mas que la guinda de un pastel que llevaba siglos construyéndose.

La teoría kantiana pervive y, por lo tanto, pervive Protágoras, sin embargo lo cierto es que asistimos a un giro, ya no copernicano, sino capital: el humano está dejando de ser la medida de todas las cosas para que sean las cosas la medida de todos los humanos. Desde lo más cotidiano a las políticas más globales, la idea transcendental de Dios ha sido substituido por el mercado y aquello que lo componen: sus objetos, sus mercancías. Nos aborrece la cantidad de estímulos e información que recibimos pero ésta sólo nos llega si poseemos las “cosas” que las hacen posibles a nuestros ojos, que hacen posible que nos lleguen, y si nos falta un rato, nos genera ansiedad. ¡Sin distinción de clase, nuestras pupilas se han vuelto adictas a las pantallas y sienten horror vacui! Pero quien dice la pantalla, también dice viajes, coches, libros, apartamentos, utensilios varios sin los cuales no puedes ser. ¿Acaso es posible trabajar sin tener una cuenta corriente? ¿O tener techo sin un saldo mínimo? ¿Es posible ser sin tener? Y asiste la queja: ni Kant ni Portágoras se preguntaban por las condiciones materiales que hacen posible al individuo, sino a las capacidades de éste del conocimiento, es decir, a sus capacidades epistemológicas. Pero ninguna de ellas tienen condiciones posibles de ser percibidas si las materiales no están resueltas previamente: la epistemología sólo es posible si la materia que las hacen posible está resuelta....

En este paradigma, en el de tener, nos hemos encontrado siempre, sin embargo no siempre se hizo política, es decir, no siempre construyó mundo. Hoy sí, y no sólo, sino que es el objetivo: no importa qué leemos, importa que leamos; no importa qué opinemos, sino que lo hagamos; no importa en qué ocupemos nuestros días, sino que los ocupemos. ¡Si ante el horror vacui tenemos cosas que lo llenan, llenémoslo! Y ante la mala praxis de la medida humana, que sea el mercado el que regule nuestras vidas: ¡Dios ha muerto, que viva el mercado! De esta ecuación queda lejos, sin embargo, la libertad humana... Ceder soberanía al mercado y que éste ocupe nuestras vidas, nuestras calles, hogares e incluso nuestros sueños. Que su fuerza determine nuestras políticas, y éstas nuestras vidas: somos lo que tenemos y si ni tenemos, no somos. El mercado como medida de todas las cosas. Ni Kant, ni Protágoras estaban equivocados, tan sólo ignoraron la estupidez humana y eso los convierte también en estúpidos...