Reflexiones

Resumen "Sobre verdad y mentira en sentido extramoral" de Nietzsche

Resum “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Nietzsche

 

Nietzsche considera que el coneixement és una creació humana i que, per tant, la veritat és un construcció humana. Nietzsche ho explica a partir de la fabula dels animals, segons la qual certs animals van inventar el coneixement i, per això, es van creure especials. La fabula és una metàfora sobre l'antropocentrisme dels humans que, veien que tenien la possibilitat d'enteniment, es van creure el centre de l'univers. Ara bé, Nietzsche és contundent i afirma que el coneixement és, no obstant, una creació humana en la mesura en que la qualitat dels humans és l'enteniment, essent l'animal més feble: l'invent del coneixement és un engany per poder sobreviure en la mesura en permet la conservació dels individus. Què vol dir tot plegat?

 

Segons explica Nietzsche, l'engany del coneixement és una necessitat pels febles que no poden suportar la vida, és a dir, pels humans que, front al món caòtic i desordenat, l'han de comprendre més enllà de les seves experiències particulars, extramoralment. Què vol dir això? La vida és diversa, múltiple, canviant, plena d'individualitats: cada objecte té les seves particularitats, fent que una poma sigui completament diferent d'una altra malgrat les seves enormes similituds. Segons Nietzsche, si arribem a la veritat de les coses és, doncs, per sobreviure a aquest món canviant, múltiple i divers que és la vida, motiu pel qual assenyala que la veritat és un consens entre individus. Així, les coses són el que són perquè hem decidit que així siguin i, per tant, anomenem “poma” a les “pomes” no perquè les “pomes” físiques continguin la “idea de poma” en si mateixes, sinó perquè hem fet abstracció de les seves individualitats diferenciadores i hem mantingut allò que les iguala, allò objectiu en elles. En resum, Plató no tenia raó ja que la veritat no està en el món de les idees, més enllà dels individus, sinó que la veritat és una construcció humana: la veritat és una metàfora de la realitat.

 

L'oblit d'aquest consens, assenyala Nietzsche, és la condició de possibilitat de la veritat. Com? Si la catalogació d'una paraula amb el seu objecte (la paraula poma amb les coses físiques que anomenem pomes) és una invenció humana, oblidant aquest origen pensem que la idea de poma és superior a la poma física, és a dir, que la cosa física que anomenem poma és una poma independentment de nosaltres com a individus. La veritat, doncs, és oblidar que les paraules són metàfores1, però d'on venen els conceptes i les idees? De l'abstracció. Qualsevol concepte és una abstracció de les particularitats de l'objecte del qual fem abstracció. Dit d'una altra manera: anomenem poma a aquells objectes als que eliminem les seves particularitats (color, grandària, dolçor, textura) i reservem les seves similituds (del mateix arbre, gust semblant, forma semblant). Per tant, l'abstracció que iguala també és una metàfora: és com si totes les coses que venen del mateix arbre i tenen un gust i una forma semblant fossin “pomes”. La veritat, doncs, són il·lusions, metàfores que hem oblidat que ho són i tot gràcies a la racionalitat humana, que és la causant d'aquesta abstracció. Si les paraules i la veritat són una invenció humana, com és possible que les metàfores d'altres hagin arribat a nosaltres com a veritats? Doncs perquè hem oblidat que l'individu té la capacitat de creació de veritat i viu tranquil·lament entregat a les veritats d'altes: viu aplicant les veritats d'altres, com una ovella en un ramat.

 

Nietzsche defensa el perspectivisme no només en el llenguatge (conceptes), sinó fins i tot en les ciències i les matemàtiques: les matemàtiques i les lleis científiques també són metàfores de la realitat. Per exemple, quan diem “dues pomes més dues pomes igual a quatre pomes”, si la poma és una abstracció, cadascuna de les seves unitats també ho són. O quan mesurem la velocitat en física, l'explicació és “com si fos així”. En resum, en les matemàtiques i les lleis científiques, deduïm les causes a partir de la interpretació dels efectes, d'allò que observem: la ciència no consisteix en descobrir la veritat, sinó una producció humana per interpretar la realitat. Per tant, les explicacions científiques i matemàtiques també són metàfores de la realitat, criticant d'aquesta manera Nietzsche al positivisme científic de la seva època. Només ens queda un punt final: si l'ésser humà és el responsable de crear metàfores i per tant d'inventar les veritats, o bé l'enteniment de cada individu es sotmet a les veritats establertes per altres o bé en genera de pròpies. D'aquí que Nietzsche afirmi que hi ha dos tipus d'individus, el racional (aquell que abstreu) i l'intuïtiu (l'artista). Tots dos volen dominar la vida, però mentre el primer ho vol fer amb valors extramorals (objectivitat), el segon ho vol fer a partir de la creació individual: el racional pretén negar la capacitat inventiva dels individus amb l'objectivitat, mentre que l'intuïtiu reafirma la capacitat inventiva dels individus.

 

Joan Carles González Caldito

 

Resumen “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” de Nietzsche

 

Nietzsche considera que el conocimiento es una creación humana y que, por tanto, la verdad es un construcción humana. Nietzsche lo explica a partir de la fabula de los animales, según la cual ciertos animales inventaron el conocimiento y, por ello, se creyeron especiales. La fabula es una metáfora sobre el antropocentrismo de los humanos que, viendo que tenían la posibilidad de entendimiento, se creyeron el centro del universo. Ahora bien, Nietzsche es contundente y afirma que el conocimiento es, sin embargo, una creación humana en la medida en que la calidad de los humanos es el entendimiento, siendo el animal más débil: el invento del conocimiento es un engaño para poder sobrevivir en la medida en permite la conservación de los individuos. ¿Qué significa todo esto?

 

Según explica Nietzsche, el engaño del conocimiento es una necesidad para los débiles que no pueden soportar la vida, es decir, por los humanos que, frente al mundo caótico y desordenado, la han de comprender más allá de sus experiencias particulares, extramoralmente. ¿Qué significa esto? La vida es diversa, múltiple, cambiante, llena de individualidades: cada objeto tiene sus particularidades, haciendo que una manzana sea completamente diferente de otra a pesar de sus enormes similitudes. Según Nietzsche, si llegamos a la verdad de las cosas es, pues, para sobrevivir a este mundo cambiante, múltiple y diverso que es la vida, por lo que señala que la verdad es un consenso entre individuos. Así, las cosas son lo que son porque hemos decidido que así sean y, por tanto, llamamos "manzana" a las "manzanas" no porque las "manzanas" físicas contengan la "idea de manzana" en sí mismas, sino porque hemos hecho abstracción de sus individualidades diferenciadoras y hemos mantenido lo que las iguala, lo objetivo en ellas. En resumen, Platón no tenía razón ya que la verdad no está en el mundo de las ideas, más allá de los individuos, sino que la verdad es una construcción humana: la verdad es una metáfora de la realidad.

 

El olvido de este consenso, señala Nietzsche, es la condición de posibilidad de la verdad. ¿Cómo? Si la catalogación de una palabra con su objeto (la palabra manzana con las cosas físicas que llamamos manzanas) es una invención humana, olvidando este origen pensamos que la idea de manzana es superior a la manzana física, es decir, que a aquello físico que llamamos manzana es una manzana independientemente de nosotros como individuos. La verdad, pues, es olvidar que las palabras son metáforas2, ¿pero de dónde vienen los conceptos y las ideas? De la abstracción. Cualquier concepto es una abstracción de las particularidades del objeto del cual hacemos abstracción. Dicho de otro modo: llamamos manzana a aquellos objetos a los que eliminamos sus particularidades (color, tamaño, dulzor, textura) y reservamos sus similitudes (del mismo árbol, sabor similar, forma parecida). Por lo tanto, la abstracción que iguala también es una metáfora: es como si todas las cosas que vienen del mismo árbol y tienen un gusto y una forma parecida fueran "manzanas". La verdad, pues, son ilusiones, metáforas que hemos olvidado que lo son y todo gracias a la racionalidad humana, que es la causante de esta abstracción. Si las palabras y la verdad son una invención humana, ¿cómo es posible que las metáforas de otros hayan llegado a nosotros como verdades? Pues porque hemos olvidado que el individuo tiene la capacidad de creación de verdad y vive tranquilamente entregado a las verdades de otros: vivimos aplicando las verdades de otros, como una oveja en un rebaño.

Nietzsche defiende el perspectivismo no sólo en el lenguaje (conceptos), sino incluso en las ciencias y las matemáticas: las matemáticas y las leyes científicas también son metáforas de la realidad. Por ejemplo, cuando decimos "dos manzanas más dos manzanas igual a cuatro manzanas", si la manzana es una abstracción, cada una de sus unidades también lo son. O cuando medimos la velocidad en física, la explicación es "como si fuera así". En resumen, en las matemáticas y las leyes científicas, deducimos las causas a partir de la interpretación de los efectos, de lo que observamos: la ciencia no consiste en descubrir la verdad, sino una producción humana para interpretar la realidad. Por tanto, las explicaciones científicas y matemáticas también son metáforas de la realidad, criticando de este modo Nietzsche al positivismo científico de su época. Sólo nos queda un punto final: si el ser humano es el responsable de crear metáforas y por tanto de inventar las verdades, o bien el entendimiento de cada individuo se somete a las verdades establecidas por otros o bien en genera de propias. De ahí que Nietzsche afirme que hay dos tipos de individuos, el racional (aquel que abstrae) y el intuitivo (el artista). Ambos quieren dominar la vida, pero mientras el primero lo quiere hacer con valores extramorales (objetividad), el segundo lo quiere hacer a partir de la creación individual: el racional pretende negar la capacidad inventiva de los individuos con la objetividad, mientras que el intuitivo reafirma la capacidad inventiva de los individuos.

Juan Carlos González Caldito

1Recurs literari que consisteix en traslladar el significat d'una paraula a un altre concepte té una certa semblança.

2 Recurso literario que consiste en trasladar el significado de una palabra a otro concepto tiene un cierto parecido.

L’ombra del segle de les Llums: el feminisme il·lustrat

L'ombra del Segle de les Llums: el feminisme il·lustrat

Joan Carles González Caldito

Professor secundària

Article publicat al Volum 5 número 2 de la revista catalana "Filosofia, ara!" (http://filoara.cat/)

Revista filosofia ara vol 5 num 2revista-filosofia-ara-vol-5.-num.-2.pdf (13.47 MB)

 

Sovint escoltem a les aules que la Il·lustració és un dels períodes més intel·lectualment revolucionaris de la història que va estendre les seves idees filosòfiques i polítiques per Europa des de mitjan s. XVII al XVIII, amb l'objectiu de millorar la vida humana mitjançant la raó, la ciència i l'educació. En certa manera, es fa difícil no defensar que va ser un moment històric amb aquestes característiques si pensem en les seves conseqüències: grans avenços en les ciències i les matemàtiques i les revolucions americanes i franceses que van redactar, per primer cop, drets humans universals a la Declaració dels Drets de Virgínia durant la Revolució Americana o la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa.

Les declaracions definien els drets personals i els de la comunitat, a més dels universals, establint els principis d'una societat fonamentada en una nova legitimitat oposades a les pràctiques de l'Antic Règim. Fruit de la Il·lustració, les Declaracions enumeraven els drets naturals i inalienables dels quals disposava cada home i ciutadà, independentment del monarca: la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió esdevenien els drets fonamentals, invertint així els principis de la sobirania de l'Antic Règim. Tota una revolució que va ser possible gràcies a les idees il·lustrades d'autors com Locke, Voltaire o Rousseau, entre d'altres, en la mesura en que les seves idees, sustentades en la raó per tal d'alliberar a l'home de l'opressió, van esdevenir lleis fonamentals: les revolucions modernes van fer que el somni del Segle de les Llums esdevinguessin realitat. Però aquestes declaracions contemplaven la totalitat de la societat? Què succeïa amb els esclaus? I amb les dones? Si bé l'esclavitud va ser abolida a França per la Convenció Nacional el 4 de febrer de 1794, les llums de la Il·lustració sovint abocaven a l'ombra a la dona, provocant que quedessin fora de les declaracions dels drets humans. Intentar demostrar perquè les dones van quedar fora de les declaracions ens portaria molts i llargs assajos, motiu pel qual ens hem volgut centrar en un dels autors més emblemàtics del Segle de les Llums i considerat per Kant com “el Newton de l'ordre moral”: Jean Jacques Rousseau. 

Rousseau defensava que la naturalesa de l'home és bona i que aquesta és corrompuda només per la societat, motiu pel qual el filòsof francès va defensar a l'Émile, ou de l'éducation (1762) que els nens havien de ser educats a través dels seus interessos i no per l'estricta disciplina que se'ls imposava. Rousseau, però, era més aviat un filòsof polític que no pedagog, i a través de l'Émile va atacar al sistema educatiu de la seva època defensant que els nens necessitaven «més llibertat i menys imperi» per tal de fer-se a ells mateixos. Però cal parar atenció, perquè quan Rousseau parlava dels nens ho feia explícitament, ja que l'obligació de les nenes era diferent: les nenes havien de servir als nens, és a dir, les dones eren un complement dels homes. Així ho explicava Rousseau quan escrivia al llibre cinquè de l'Émile que les nenes han «d'agradar [als nens], ser-los útils, fer-se estimar i cuidar-los, educar-los quan són nens i cuidar-los quan són grans, aconsellar-los, consolar-los i fer-los grata i suau la vida», construint la seva tesis educativa i filosòfica a partir del prejudici masclista segons el qual la dona està destinada a obeir a l'home perquè aquesta sovint està carregada «de vicis i sempre de defectes, des de molt d'hora ha d'aprendre a patir fins a la injustícia i a suportar els greuges del seu marit sense queixar-se». D'aquesta manera, el filòsof francès sostenia que la dona és un ésser amb poca profunditat perquè la seva «és una raó pràctica que els fa trobar molt hàbilment els mitjans d'arribar a una objectiu conegut, però que no els deixa trobar aquest objectiu», motiu pel qual la nena havia de ser educada en la superficialitat. En conseqüència, la nena no havia de saber llegir, o en el millor del casos, mai havia de ser més avançada que el nen perquè «per a què necessita una noia saber llegir i escriure tan aviat? Té casa ja que governar?». En definitiva, defensava Rousseau, la biblioteca de les nenes només havia de contenir dos llibres: Les Aventures de Télémaque, de François Fénelon i Les comptes fêtes de Bertrand-François Barrême, lectures que limitaven el programa d'estudis de la dona a aprendre el bàsic de la lectura, l'escriptura i el càlcul per tal de poder portar l'economia casolana i ser una bona eina d'ajut al marit. En resum, la filosofia de Rousseau, que va ser un dels pilars fonamentals de la Il·lustració, va ser també un dels camps de conreu d'una ideologia filosòfica masclista que enviaria a la foscor a la dona perquè la deixaria fora dels ideals il·lustrats i, en conseqüència, fora dels drets humans.

Les crítiques més mordaces contra Rousseau van provenir de l'escriptora feminista Mary Wollstonecraft, qui defensava A Vindication of the Rights of Woman (1792) que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home, sinó que semblen ser-ho perquè no reben la mateixa educació. Si bé compartia les idees polítiques de Rousseau i admirava la seva escriptura i la seva influència, Wollstonecraft s'oposava diametralment a l'argument del filòsof francès sobre la dona i l'educació que aquesta havia de rebre, defensant que les dones posseeixen la mateixa capacitat innata per la raó i l'autogovern que els homes però que la seva ignorància i malicia era un producte de l'educació que rebien, i comparava la condició de les dones amb els esclaus perquè la seva situació social les col·locava en la mateixa posició. En aquest sentit, Wollstonecraft assenyalava que «les desigualtats entre els homes i les dones són tan arbitràries com les referides al rang, la classe o els privilegis; totes aquelles que el racionalisme il·lustrat havia criticat i identificat», motiu pel qual assegurava que «fins que no s'eduqui les dones de manera més racional, el progrés de la virtut humana i el perfeccionament del coneixement rebran frens continus». Així, la filòsofa britànica va generar una crítica feminista sobre la cultura de la seva època argumentant que aquesta fomentava la debilitat femenina, produint dones allunyades de la seva naturalesa. Aquestes idees van ser  explicades per la seva filla, Mary Wollstonecraft Godwin – o Mary Shelley, nom que adoptà després de casar-se – a través de la seva famosa novel·la Frankenstein, segons la qual el monstre, que és una creació de l'home, evidencia com el sentiment de sofriment derivat de la discriminació i el rebuig modifica la seva conducta. La situació del monstre lliga íntimament amb la de la dona en la mesura en que tant la dona en la societat real com el monstre en la ficció s'adonen que són un producte de l'home contra natura perquè han estat educats en la ignorància i la discriminació, essent rebutjats constantment de la vida pública. Així, lluny de ser una mera obra contra el cientificisme, Frankenstein és una crítica feminista a la societat i a la situació de la dona de la seva època i a l'educació que aquestes rebien, una novel·la que explica les idees filosòfiques de Mary Wollstonecraft a través de l'expressió estètica. 

La Il·lustració va permetre il·luminar allà on hi havia foscor donant un gran impuls a les ciències, al mateix temps que va ser la condició de possibilitat de les revolucions que han constituït les nostres societats actuals. Sembla evident que per explicar-la ens apropem a diversos autors il·lustrats com Rousseau, ja que defensaven societats fonamentades en la llibertat individual i, per tant, oposades a l'Antic Règim. No obstant, aquests models de societat sovint abocaven a la dona al més alt menyspreu considerant-la inferior a l'home, motiu pel qual finalment no van ser considerades a les declaracions americana i francesa. Podem concloure que la llum de la Il·lustració va generar enormes ombres sobre les dones enfosquint posteriorment la seva realitat, fent inevitable que davant d'aquesta situació les filòsofes conreessin el sentiment igualitarista del feminisme i lluitessin per no quedar excloses dels drets i llibertats i de l'accés a l'educació, lluita que a dia d'avui continua. Així, si avui volem parlar del Segle de les Llums, estem obligats a parlar també de la lluita pels drets de les dones i, per tant, incloure als nostres currículums educatius a filòsofes com Wollstonecraft o Shelley, pensadores que formen part de la nostra tradició filosòfica tant com Kant o Rousseau, malgrat estar sovint a l'ombra del Segle de les Llums. 

BLIBLIOGRAFIA

ROUSSEAU, JJ (2019): Émile, ou de l'éducation. Wikisource [Llibre en línia]. [Data de consulta: 20 d'agost de 2019]

SHELLY, M. (2007): Frankenstein o el moderno Prometeo. Ed. Susan J. Wolfson. Nueva York: Pearson Longman.

WOLLSTONECRAFT, M. (2009): A Vindication of the Rights of Woman. Ed. Deidre Shauna Lynch. 3rd ed. New York: W. W. Norton and Company.

La medida de todas las cosas

Cuando Protágoras sentenciaba que el humano es la medida de todas las cosas, el filosofo antiguo no reflejaba mas que su mundo y su medida. En una sociedad cuyas relaciones, verdades y juicios eran el producto del habla, y ésta del hacer humano, no tenía más que decir: todo aquello cuanto existía en la polis no era más que un producto del ser humano. Le sobraban razones para sentenciar que el humano es la medida de todas las cosas. Hubo que esperar, sin embargo, hasta el criticismo kantiano para asimilar dicha idea, y no era para menos, pues la sentencia de Protágoras ponía la libertad de interpretación, y por lo tanto, la voluntad de poder humana, como origen de toda verdad, juicio y relación. Fue Kant quien convirtió una defensa política del ser humano en epistemología, pues el de Königsberg volvió a asegurar que la verdad no depende del objeto, sino del sujeto y que, sin sujeto, no existen ni objetos, ni valores transcendentales, es decir, no hay ni verdades, ni juicios, ni relaciones. Por ello se hizo grande a Kant, pero él no fue mas que la guinda de un pastel que llevaba siglos construyéndose.

 

La teoría kantiana pervive y, por lo tanto, pervive Protágoras, sin embargo lo cierto es que asistimos a un giro, ya no copernicano, sino capital: el humano está dejando de ser la medida de todas las cosas para que sean las cosas la medida de todos los humanos. Desde lo más cotidiano a las políticas más globales, la idea transcendental de Dios ha sido substituido por el mercado y aquello que lo componen: sus objetos, sus mercancías. Nos aborrece la cantidad de estímulos e información que recibimos pero ésta sólo nos llega si poseemos las “cosas” que las hacen posibles a nuestros ojos, que hacen posible que nos lleguen, y si nos falta un rato, nos genera ansiedad. ¡Sin distinción de clase, nuestras pupilas se han vuelto adictas a las pantallas y sienten horror vacui! Pero quien dice la pantalla, también dice viajes, coches, libros, apartamentos, utensilios varios sin los cuales no puedes ser. ¿Acaso es posible trabajar sin tener una cuenta corriente? ¿O tener techo sin un saldo mínimo? ¿Es posible ser sin tener? Y asiste la queja: ni Kant ni Portágoras se preguntaban por las condiciones materiales que hacen posible al individuo, sino a las capacidades de éste del conocimiento, es decir, a sus capacidades epistemológicas. Pero ninguna de ellas tienen condiciones posibles de ser percibidas si las materiales no están resueltas previamente: la epistemología sólo es posible si la materia que las hacen posible está resuelta....

 

En este paradigma, en el de tener, nos hemos encontrado siempre, sin embargo no siempre se hizo política, es decir, no siempre construyó mundo. Hoy sí, y no sólo, sino que es el objetivo: no importa qué leemos, importa que leamos; no importa qué opinemos, sino que lo hagamos; no importa en qué ocupemos nuestros días, sino que los ocupemos. ¡Si ante el horror vacui tenemos cosas que lo llenan, llenémoslo! Y ante la mala praxis de la medida humana, que sea el mercado el que regule nuestras vidas: ¡Dios ha muerto, que viva el mercado! De esta ecuación queda lejos, sin embargo, la libertad humana... Ceder soberanía al mercado y que éste ocupe nuestras vidas, nuestras calles, hogares e incluso nuestros sueños. Que su fuerza determine nuestras políticas, y éstas nuestras vidas: somos lo que tenemos y si ni tenemos, no somos. El mercado como medida de todas las cosas. Ni Kant, ni Protágoras estaban equivocados, tan sólo ignoraron la estupidez humana y eso los convierte también en estúpidos...