Resumen "Sobre verdad y mentira en sentido extramoral" de Nietzsche

Resum “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Nietzsche

Aquest text titulat “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Friedrich Nietzsche, autor del segle XIX, considera que la veritat és una creació humana. Així ho explica el filòsof a partir de la faula dels animals, segons la qual certs animals van inventar el coneixement i, per això, es van creure especials. La faula és una metàfora sobre l'antropocentrisme dels humans que, veient que tenien la possibilitat d'enteniment, es van creure el centre de l'univers. En aquest sentit, Nietzsche afirma que pel fet que l’humà és l’animal més feble, ha hagut de fer servir l’enteniment. És per aquest motiu que considera que el coneixement és un engany per poder sobreviure en la mesura que permet la conservació dels individus. 

Segons afirma Nietzsche, la vida és diversa, múltiple, canviant, plena d'individualitats: cada objecte té les seves particularitats. Però la feblesa de l’humà que no pot viure en el món caòtic i desordenat, el porta a l’engany de l’abstracció, coneixent el món més enllà de les seves experiències particulars, extramoralment. D’aquesta manera, si arribem a la veritat de les coses és, doncs, per sobreviure a aquest món canviant, múltiple i divers que és la vida, motiu pel qual assenyala que la veritat és un consens entre individus. Per tant, les coses són el que són perquè hem decidit que així siguin i anomenem "poma" a les "pomes", no perquè aquestes continguin la "idea de poma" en si mateixes, sinó perquè hem fet abstracció de les seves individualitats diferenciadores, mantenint allò que les iguala. En conclusió, Plató s’equivoca, perquè la veritat no es troba en el món de les idees, sinó que és producte de l’humà. L'oblit d'aquest consens és, segons Nietzsche, l’origen d’allò que entenem per veritat.  

El que considerem com la “veritat” és l’oblit que els conceptes, com abstraccions de les particularitats dels objectes, són metàfores que fem amb l’enteniment. Així, si la correspondència d'una paraula amb el seu objecte (la paraula “poma” amb les coses que anomenem “pomes”) és una invenció humana, oblidant aquest origen és com arribem a pensar que la idea de poma és superior a la poma física. Dit d'una altra manera: anomenem poma a aquells objectes als quals eliminem les seves particularitats (color, grandària, sabor, etc.) i reservem les seves similituds (mateix arbre, gust i forma semblant, etc.), fent que l'abstracció que iguala també sigui una metàfora. La veritat, doncs, és una il·lusió creada per la capacitat d’abstracció de l’enteniment, oblidant que és una metàfora. I com ens han arribat les metàfores d'altres a nosaltres com a veritats? Doncs perquè hem oblidat que l’humà té la capacitat de crear la veritat i viu aplicant la dels altres, com una ovella en un ramat.

En aquest sentit, Nietzsche defensa el perspectivisme, no només en el llenguatge (conceptes), sinó fins i tot en les ciències i les matemàtiques, perquè considera que són il·lusions de la realitat en la mesura en què totes dues dedueixen les causes a partir de la interpretació d'allò que observem. Així, ni les matemàtiques ni les ciències descobreixen la veritat, sinó que la produeixen per interpretar la realitat. Ara bé, si l'humà és el responsable de crear metàfores i, en conseqüència, d'inventar les veritats, o bé la raó de cada individu se sotmet a les veritats establertes per altres o bé en genera de pròpies. Per aquest motiu Nietzsche afirma que hi ha dos tipus d'individus: el racional (aquell que abstreu) i l'intuïtiu (l'artista). Tots dos volen dominar la vida, però mentre el primer ho vol fer amb valors extramorals (objectivitat), el segon ho vol fer a partir de la creació individual. Així, mentre el racional pretén negar la capacitat inventiva dels individus, l'intuïtiu reafirma la capacitat inventiva d’aquests. 

Joan Carles González Caldito

 Recurso literario que consiste en trasladar el significado de una palabra a otro concepto tiene un cierto parecido.