Resumen "Sobre verdad y mentira en sentido extramoral" de Nietzsche

Resum “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral” de Nietzsche

 

Nietzsche considera que el coneixement és una creació humana i que, per tant, la veritat és un construcció humana. Nietzsche ho explica a partir de la fabula dels animals, segons la qual certs animals van inventar el coneixement i, per això, es van creure especials. La fabula és una metàfora sobre l'antropocentrisme dels humans que, veien que tenien la possibilitat d'enteniment, es van creure el centre de l'univers. Ara bé, Nietzsche és contundent i afirma que el coneixement és, no obstant, una creació humana en la mesura en que la qualitat dels humans és l'enteniment, essent l'animal més feble: l'invent del coneixement és un engany per poder sobreviure en la mesura en permet la conservació dels individus. Què vol dir tot plegat?

 

Segons explica Nietzsche, l'engany del coneixement és una necessitat pels febles que no poden suportar la vida, és a dir, pels humans que, front al món caòtic i desordenat, l'han de comprendre més enllà de les seves experiències particulars, extramoralment. Què vol dir això? La vida és diversa, múltiple, canviant, plena d'individualitats: cada objecte té les seves particularitats, fent que una poma sigui completament diferent d'una altra malgrat les seves enormes similituds. Segons Nietzsche, si arribem a la veritat de les coses és, doncs, per sobreviure a aquest món canviant, múltiple i divers que és la vida, motiu pel qual assenyala que la veritat és un consens entre individus. Així, les coses són el que són perquè hem decidit que així siguin i, per tant, anomenem “poma” a les “pomes” no perquè les “pomes” físiques continguin la “idea de poma” en si mateixes, sinó perquè hem fet abstracció de les seves individualitats diferenciadores i hem mantingut allò que les iguala, allò objectiu en elles. En resum, Plató no tenia raó ja que la veritat no està en el món de les idees, més enllà dels individus, sinó que la veritat és una construcció humana: la veritat és una metàfora de la realitat.

 

L'oblit d'aquest consens, assenyala Nietzsche, és la condició de possibilitat de la veritat. Com? Si la catalogació d'una paraula amb el seu objecte (la paraula poma amb les coses físiques que anomenem pomes) és una invenció humana, oblidant aquest origen pensem que la idea de poma és superior a la poma física, és a dir, que la cosa física que anomenem poma és una poma independentment de nosaltres com a individus. La veritat, doncs, és oblidar que les paraules són metàfores1, però d'on venen els conceptes i les idees? De l'abstracció. Qualsevol concepte és una abstracció de les particularitats de l'objecte del qual fem abstracció. Dit d'una altra manera: anomenem poma a aquells objectes als que eliminem les seves particularitats (color, grandària, dolçor, textura) i reservem les seves similituds (del mateix arbre, gust semblant, forma semblant). Per tant, l'abstracció que iguala també és una metàfora: és com si totes les coses que venen del mateix arbre i tenen un gust i una forma semblant fossin “pomes”. La veritat, doncs, són il·lusions, metàfores que hem oblidat que ho són i tot gràcies a la racionalitat humana, que és la causant d'aquesta abstracció. Si les paraules i la veritat són una invenció humana, com és possible que les metàfores d'altres hagin arribat a nosaltres com a veritats? Doncs perquè hem oblidat que l'individu té la capacitat de creació de veritat i viu tranquil·lament entregat a les veritats d'altes: viu aplicant les veritats d'altres, com una ovella en un ramat.

 

Nietzsche defensa el perspectivisme no només en el llenguatge (conceptes), sinó fins i tot en les ciències i les matemàtiques: les matemàtiques i les lleis científiques també són metàfores de la realitat. Per exemple, quan diem “dues pomes més dues pomes igual a quatre pomes”, si la poma és una abstracció, cadascuna de les seves unitats també ho són. O quan mesurem la velocitat en física, l'explicació és “com si fos així”. En resum, en les matemàtiques i les lleis científiques, deduïm les causes a partir de la interpretació dels efectes, d'allò que observem: la ciència no consisteix en descobrir la veritat, sinó una producció humana per interpretar la realitat. Per tant, les explicacions científiques i matemàtiques també són metàfores de la realitat, criticant d'aquesta manera Nietzsche al positivisme científic de la seva època. Només ens queda un punt final: si l'ésser humà és el responsable de crear metàfores i per tant d'inventar les veritats, o bé l'enteniment de cada individu es sotmet a les veritats establertes per altres o bé en genera de pròpies. D'aquí que Nietzsche afirmi que hi ha dos tipus d'individus, el racional (aquell que abstreu) i l'intuïtiu (l'artista). Tots dos volen dominar la vida, però mentre el primer ho vol fer amb valors extramorals (objectivitat), el segon ho vol fer a partir de la creació individual: el racional pretén negar la capacitat inventiva dels individus amb l'objectivitat, mentre que l'intuïtiu reafirma la capacitat inventiva dels individus.

 

Joan Carles González Caldito

 

Resumen “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” de Nietzsche

 

Nietzsche considera que el conocimiento es una creación humana y que, por tanto, la verdad es un construcción humana. Nietzsche lo explica a partir de la fabula de los animales, según la cual ciertos animales inventaron el conocimiento y, por ello, se creyeron especiales. La fabula es una metáfora sobre el antropocentrismo de los humanos que, viendo que tenían la posibilidad de entendimiento, se creyeron el centro del universo. Ahora bien, Nietzsche es contundente y afirma que el conocimiento es, sin embargo, una creación humana en la medida en que la calidad de los humanos es el entendimiento, siendo el animal más débil: el invento del conocimiento es un engaño para poder sobrevivir en la medida en permite la conservación de los individuos. ¿Qué significa todo esto?

 

Según explica Nietzsche, el engaño del conocimiento es una necesidad para los débiles que no pueden soportar la vida, es decir, por los humanos que, frente al mundo caótico y desordenado, la han de comprender más allá de sus experiencias particulares, extramoralmente. ¿Qué significa esto? La vida es diversa, múltiple, cambiante, llena de individualidades: cada objeto tiene sus particularidades, haciendo que una manzana sea completamente diferente de otra a pesar de sus enormes similitudes. Según Nietzsche, si llegamos a la verdad de las cosas es, pues, para sobrevivir a este mundo cambiante, múltiple y diverso que es la vida, por lo que señala que la verdad es un consenso entre individuos. Así, las cosas son lo que son porque hemos decidido que así sean y, por tanto, llamamos "manzana" a las "manzanas" no porque las "manzanas" físicas contengan la "idea de manzana" en sí mismas, sino porque hemos hecho abstracción de sus individualidades diferenciadoras y hemos mantenido lo que las iguala, lo objetivo en ellas. En resumen, Platón no tenía razón ya que la verdad no está en el mundo de las ideas, más allá de los individuos, sino que la verdad es una construcción humana: la verdad es una metáfora de la realidad.

 

El olvido de este consenso, señala Nietzsche, es la condición de posibilidad de la verdad. ¿Cómo? Si la catalogación de una palabra con su objeto (la palabra manzana con las cosas físicas que llamamos manzanas) es una invención humana, olvidando este origen pensamos que la idea de manzana es superior a la manzana física, es decir, que a aquello físico que llamamos manzana es una manzana independientemente de nosotros como individuos. La verdad, pues, es olvidar que las palabras son metáforas2, ¿pero de dónde vienen los conceptos y las ideas? De la abstracción. Cualquier concepto es una abstracción de las particularidades del objeto del cual hacemos abstracción. Dicho de otro modo: llamamos manzana a aquellos objetos a los que eliminamos sus particularidades (color, tamaño, dulzor, textura) y reservamos sus similitudes (del mismo árbol, sabor similar, forma parecida). Por lo tanto, la abstracción que iguala también es una metáfora: es como si todas las cosas que vienen del mismo árbol y tienen un gusto y una forma parecida fueran "manzanas". La verdad, pues, son ilusiones, metáforas que hemos olvidado que lo son y todo gracias a la racionalidad humana, que es la causante de esta abstracción. Si las palabras y la verdad son una invención humana, ¿cómo es posible que las metáforas de otros hayan llegado a nosotros como verdades? Pues porque hemos olvidado que el individuo tiene la capacidad de creación de verdad y vive tranquilamente entregado a las verdades de otros: vivimos aplicando las verdades de otros, como una oveja en un rebaño.

Nietzsche defiende el perspectivismo no sólo en el lenguaje (conceptos), sino incluso en las ciencias y las matemáticas: las matemáticas y las leyes científicas también son metáforas de la realidad. Por ejemplo, cuando decimos "dos manzanas más dos manzanas igual a cuatro manzanas", si la manzana es una abstracción, cada una de sus unidades también lo son. O cuando medimos la velocidad en física, la explicación es "como si fuera así". En resumen, en las matemáticas y las leyes científicas, deducimos las causas a partir de la interpretación de los efectos, de lo que observamos: la ciencia no consiste en descubrir la verdad, sino una producción humana para interpretar la realidad. Por tanto, las explicaciones científicas y matemáticas también son metáforas de la realidad, criticando de este modo Nietzsche al positivismo científico de su época. Sólo nos queda un punto final: si el ser humano es el responsable de crear metáforas y por tanto de inventar las verdades, o bien el entendimiento de cada individuo se somete a las verdades establecidas por otros o bien en genera de propias. De ahí que Nietzsche afirme que hay dos tipos de individuos, el racional (aquel que abstrae) y el intuitivo (el artista). Ambos quieren dominar la vida, pero mientras el primero lo quiere hacer con valores extramorales (objetividad), el segundo lo quiere hacer a partir de la creación individual: el racional pretende negar la capacidad inventiva de los individuos con la objetividad, mientras que el intuitivo reafirma la capacidad inventiva de los individuos.

Juan Carlos González Caldito

1Recurs literari que consisteix en traslladar el significat d'una paraula a un altre concepte té una certa semblança.

2 Recurso literario que consiste en trasladar el significado de una palabra a otro concepto tiene un cierto parecido.
 

Reflexiones