Carta als meus alumnes

Un regal abans de marxar!

Quan a finals de curs de segon de batxillerat els docents d'història de la filosofia exposem a classe l'etern retorn de Nietzsche en el seu sentit ètic, molts alumnes canvien la seva cara perquè s'adonen que potser no han viscut com realment voldrien. I no és per menys, ja que al fragment 341 de la Gaia ciència el filòsof del martell ens insta a repensar la nostra existència a partir d'una pregunta: voldries viure la teva vida repetidament i durant tota l'eternitat tal com l'has viscut fins ara? La resposta de molts alumnes (i potser ara del mateix/a lector/a!) sigui un NO rotund, el que significaria que, no només hi hauria coses del passat que voldríem canviar, sinó que hi ha experiències passades que no voldríem reviure mai més.

Respondre "no" seria, malauradament (o no...) el més habitual, però l'interessant de la pregunta nietzscheana és la reflexió ètica que obre: potser no hem viscut com hem volgut, però essent conscients, a partir d'ara sí que podem (intentar) viure com realment volem. Doncs bé, aquest és el regal que Nietzsche ens deixa, un regal que avui i com un etern retorn vull recordar als i les alumnes que aquest curs finalitzen la seva estada al Pere Vives i que inicien una nova etapa a un altre centre, institució o allà on sigui que vagin: intenteu viure la (vostra) vida de tal manera que la vulgueu repetir eternament, una vegada i una altra, és a dir, fent accions de les quals no us pugueu penedir en un futur, ans al contrari, accions que us facin més grans, més forts, més lliures.

Per la meva banda, puc contestar que si un dimoni si m'aparegués i em condemnés a viure la meva vida repetidament i eternament, òbviament canviaria moltes coses, però el que no canviaria és haver-vos conegut, i encara menys haver-vos acompanyat en aquesta etapa tan important de la vostra vida. És cert que molts i moltes començareu una nova etapa definitòria de la vostra vida, però aquesta no hagués estat possible sense passar per aquí. I encara més important (per la part que em toca), que heu après uns valors dels quals, espero, en tregueu profit, com aquesta reflexió de Nietzsche que comparteixo amb vosaltres (i recordo!): sempre que us sentiu perduts o perdudes pregunteu-vos si allò que feu és el que realment voleu estar fent, pregunteu-vos si allò que feu ho voldríeu repetir durant tota l'eternitat.

Toca acomiadar-se i ho faré compartint-vos el fragment 341 de la Gaia ciència de Nietzsche, i de nou desitjant-vos el millor món i la millor vida que pugueu (i vulgeu!) tenir!!!

Com et sentiries si un dia o una nit un dimoni es llisqués furtivament en la més solitària de les teves solituds i et digués: "Aquesta vida, tal com l'estàs vivint ara i tal com l'has viscut [fins a aquest moment], hauràs de viure-la una altra vegada i encara innombrables vegades. I no hi haurà en ella mai res nou, sinó que cada dolor i cada plaer, cada pensament i cada sospir i tot l'indiciblement petit i gran de la teva vida haurà de tornar a tu, i tot en el mateix ordre i la mateixa seqüència – i fins i tot també aquesta aranya i aquesta llum de la lluna entre els arbres, i fins i tot també aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència s'invertirà sempre de nou i tu amb ell, petita partícula de pols!"?

Potser et llançaries al sòl grinyolant les dents i maleiries al dimoni que et parlés d'aquesta forma? O has viscut alguna vegada un instant extraordinari, en el qual haguessis pogut respondre-li: "Ets un déu i mai he sentit una cosa més divina!"?

Quan un pensament així s'apoderés de tu, et metamorfosaria, tal com ets, o tal vegada et trituraria; la pregunta sobre qualsevol cosa "vols això una altra vegada i encara innombrables vegades?" s'imposaria sobre el teu actuar com el pes més pesat! O, [podríem preguntar-nos], que tan ben disposat has d'estar cap a tu mateix i cap a la vida per a no desitjar cap altra cosa que no sigui aquesta última, eterna confirmació, aquest segell?